Definició
Arbret perennifoli de la famÃlia de les ericà cies, de branquillons vermellosos, fulles planes i corià cies, oblongues i un xic serrades, i de flors blanques amb la corol·la en forma d’esquella, propi de la regió mediterrà nia, els fruits del qual són les cireres d’arboç (Arbutus unedo).
També: alborç (forma corrent en valencià , on també s’usen les variants alborça, a Alcoi, i boç, a la Marina, segons recull Eugeni S. Reig a El valencià de sempre).
Etimologia
Del llatà arbuteus, adjectiu corresponent a arbutum, nom de la cirereta, i arbutus, nom de l’arbust, a través del llatà vulgar arbuciu.
Usos
Els arboços són el mos més agradÃvol i complet que ens ofereix el nostre bosc, la nostra fruiteria silvestre, i es poden comparar a unes polposes i ensucrades fraules o maduixes tardorals, dels quals no convé abusar ja que ben madurs i en abundà ncia poden assentar-se’ns malament, i fins i tot arribar a produir una no gaire agradable merla, puix contenen una certa quantitat d’alcohol (tal com indica el seu nom llatÃ: unedo, que significa ‘menjar-ne només un’). Se’ls ha de triar bé i paladejar-los un a un, com un do exquisit del bosc, i els sobrants es poden dur a casa per a fer una deliciosa melmelada o per confitar-los.
Joan Pellicer, Costumari botà nic. Recerques etnobotà niques a les comarques centrals valencianes (Picanya: Edicions del Bullent, 2000), pà g. 32
  Més dolç que l’alborç, diuen a Xà tiva amb grà cia i encert.Quan ve Nadal, la cançó del miracle
Josep M. de Sagarra, El poema de Nadal (1931)
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al noi de la Mare,
coses que vinguin del dintre del cor…
Tema de la setmana
Botà nica del pessebre. Bon Nadal i fins l’any que ve!
Veig que l’Atles lingüÃstic només recull “llipoter” a Catalunya Nord, però em consta que també es diu a l’Alt Empordà (com a mÃnim a Vilabertran i Maçanet de Cabrenys). El fruit, la cirera d’arboç, allà es diu “llipota”. Anant un dia amb bicicleta pel Camà Natural de la Muga en companyia d’una empordanesa amb molt de carà cter, vam veure un panell informatiu, instal·lat pel Ministeri, que hi havia posat diners, sobre flora i fauna de la zona. Veient que hi havia una foto d’un arboç, l’empordanesa s’hi va acostar, encuriosida per saber si la llegenda parlava d’arboç o de llipoter. Quan no va veure ni l’un ni l’altre sinó “madroño”, va cridar indignada: “Madroño??!! Cómeme el coño!!!”
Per cert, a la vall de Llémena (i segurament a altres zones), el fruit es diu cirera de pastor, en comptes de l’està ndard cirera d’arboç.
Del seu fruit, a Eivissa en diem arboça o arboces.
Moltes grà cies pels mots d’aquesta setmana (i de totes les altres), pels fragments, deliciosos i instructius, pels enllaços… quantes sorpreses! Quantes coses que hem après. Tingueu unes bones festes i gaudiu d’un bon descans!