—Doncs, què! Creies que anava a dormir eternament sola en eixe llit, tan gran i tan gelat a l’hivern, que hi ha a dalt? Sóc menys dona que la teua Maria Antònia que ja té l’amoreta que li farà fecunda i dolça la seua vida?
   I arrossegant-lo uns graons més per tal que no els veessen de baix, li esclafí un bes en la boca.

Jordi Valor i Serra, Lina Morell: un cas apassionant (1964), dins Històries de muntanya i de vora mar (Alcoi: SCA, 2009)

Ella igual servia de darrere el taulell, que eixia i atenia les taules de parroquians, que entrava a una cuineta que hi havia al darrere de la cantina… i tot amb una gentilesa i deseiximent que tenia encisat a tot el món.
   Tristany, que era molt enamoradís, se li acosta i li diu una discretíssima amoreta, i li demana, per a ell i per a Andreu, un refresc que els fou servit diligentment per aquelles mans blanques i afinades, que més semblaven un parell de lliris.
   Tots dos amics se n’anaren, després d’esgotar la deliciosa beguda, amb l’animeta en un fil com qui diu, de la impressió tan agradosament forta que els havia causat la inefable bellesa de l’hostalera.

Enric Valor, «El príncep desmemoriat», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)