No ho sabia formular bé: en aquell moment de soledat despullada, amb l’ànim pendent d’unes canonades fatídiques, desvetllat, amb agror d’estómac, amb la sang encara corglaçada per la humiliació horrorosa de l’estimadíssima i cruel Gaietana meva del meu cor, don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència de Barcelona, començava a pensar que la vida consisteix sempre a enyorar constantment un paradís perdut.

Jaume Cabré, Senyoria (Barcelona: Proa, 2004 [1991]), pàg. 238

Havia acabat el fil de l’agulla i hauria de tornar-la a enfilar. Badallà. Tot d’una, a mig badall, tingué consciència de tot allò que havia imaginat i es sentí corglaçada de basarda. Tancà la boca lentament i es fregà els ulls.
   —Verge Maria! —Deixà la feina sobre la taula. Tenia massa son i els ulls li feien mal.

Mercè Rodoreda, «Fil a l’agulla», dins Vint-i-dos contes (1958)