L’home va anar madurant amb els anys i acabà produint les seves obres mestres (una de les quals la que es republica avui) amb tota la seguretat necessària i aguantant al seu lloc tant si plou com si venta. I no vol pas dir que fos immobilista, perquè l’evolució del seu art és una de les més notables, i de ser un jove poeta àgil i brillant, i fàcil, passa a convertir-se en un prosista madur genial, amb el ple maneig de la combinació de fondos i formes que és el gran art i que no s’obté amb el sol domini de l’ofici sinó sobretot amb l’altre domini, el de ser dominat per un mateix per la matèria primera de l’art, que és la vida, sense perdre amb això el control sobre el material concret de la pràctica de l’art, que és l’expressió.

Enric Casasses, presentació a L’estrella amb cua, d’Eduard Girbal Jaume (Barcelona: Edicions de 1984, 2015), pàg. 11

Era d’or l’ase d’Apuleu, cerrut
el del meu avi, sord el del veí.
El miris com el miris, tant si plou
com si fa sol, un ase és sempre un ase.
Caparrut, diuen, però també noble
i abnegat. Bístia que no pregunta.
Quan siguem morts, algú ens recordarà
com l’ase que no vam voler conèixer?

Sebastià Alzamora, «Ase absent», dins La netedat (Barcelona: Proa, 2018)