L’única persona que em repetia amb freqüència que la meva obligació era posar-me a fer feina i guanyar-me la vida, i deixar estar d’una vegada els llibres, era la mare. Jo, tanmateix, escoltava les seves reprensions com si sentís ploure. Me l’estimava de debò, a la mare, però en certs aspectes pensava que era molt primitiva i no me l’escoltava gaire. Posteriorment li he agraït la seva franquesa —que abans jo considerava desafecte— i he vist amb claredat que de bon tros era molt més espavilada que no em pensava.

Guillem Simó, En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2003 (Pollença: El Gall, 2005), pàg. 346

    —Bon dia, senyora —li va dir per començar—. Li porto una denúncia contra la republicana anarquista Valentina Mur.
   Amb el paper a la mà però sense cap intenció de llegir-lo, es va fer la ximple, que era la millor manera d’entendre’s amb la policia franquista. Els advertí que el seu deure, abans d’irrompre en una llar decent, consistia a informar-se sobre l’historial de les persones que hi vivien. Els soldats seguien sense moure’s. Com si sentissin ploure. Va negar, llavors, per Déu i per Espanya, que una persona amb aquest nom visqués a casa seva, de cap de les maneres, i que si encara sospitaven una cosa així, els convidava a passar i comprovar ells mateixos com era la família a la qual estaven titllant d’encobridora.

Núria Amat, Amor i guerra (Barcelona: Planeta, 2011)