Hi ha coses en les quals hem reeixit: internet en particular, amb la cirereta d’haver estat l’única cultura del món a estar reconeguda amb un domini propi. Però al costat hi ha altres en les quals donem molts passos enrere: la televisió, per exemple, amb aquesta cosa desastrosa que en diuen TDT. Era millor aquell moment efímer en què de Salses a Guardamar hi havia TVE1, La2 i TV3? Segur que sí, a la vista dels excrements que poblen avui les nostres pantalles. En això, per tant, hem anat com els carrancs.

Vicent Partal, «Records de la prehistòria» (L’Illa, núm. 58, tardor 2011)

Un dia, mentre dinàvem, la Rita va i diu que vol aprendre idiomes i només idiomes, per poder ser empleada d’aviació. De les que van en els avions i ajuden els passatgers a lligar-se el cinturó perquè no fugin enlaire i els porten licors i els posen un coixí darrere del cap. I l’Antoni, a la primera paraula de la Rita, sí. A la nit vaig dir a l’Antoni que, abans de dir sí, havíem d’haver parlat ell i jo i pensar si estava bé anar amb avió i va dir que potser hauria estat una bona cosa parlar-ne abans, però que si la Rita s’havia ficat al cap de volar, no en trauríem res de fer-li les mil advertències. Em va dir que, als joves, se’ls ha de deixar tranquils, perquè saben més que no pas els vells que caminen a recules com els crancs.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant (1962)