L’Anaïd dormia profundament amb els braços oberts i el rostre plàcid sense importar-li la llum que s’escolava per les escletxes de les persianes de la finestra. Al seu voltant, a l’habitació de sostres altíssims i parets emblanquinades un i mil cops, es respirava l’ambient que precedeix les migracions estacionals. Roba amuntegada, llibres escampats, sabates en filera, tot a punt per ser traslladat a la gran maleta que, encara buida, esperava el seu torn als peus del llit.

, El desert de gel (Barcelona: Edebé, 2006)

No em puc treure del cap que els castells són més antics, i això diria que és un palau senyorial, regular i sobri. El casal està emblanquinat. ¿No és la reforma d’un edifici més antic, no hi havia aquí, més probablement, segles enrere —en l’anomenat temps dels moros— un castell més ferreny? Si Jaume I ja parla de l’Alcalatén, si l’àrab al-qalatain vol dir «dos castells», i l’un és el d’Alcora i l’altre és el de Llucena, hi havia d’haver un precedent d’aquest casal dels Híxar.

A peu per l’Alcalatén (Barcelona: La Campana, 1996), pàg. 162