Arrapat al tronc amb les ungles, la feina que feia devia ser importantíssima ja que m’hi vaig poder acostar a poc a poc sense que se’n distragués. Quan per fi em veié, en comptes d’escapar-se va donar la volta al tronc; treia el caparró per vigilar-me. Vaig donar la volta i ell repetí l’operació com si jugués a fet-i-amagar. Treia sempre el caparró i els seus ullets vius i recelosos em feien moltíssima gràcia. Vaig tractar d’atrapar-lo; emprengué el vol i llançà el seu crit poderós com per donar l’alarma a tota la boscúria.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956]), pàg. 120

Quan Zing-Zing ja havia complert els vuit anys, i ja li semblava d’ésser un homenet que la sabia d’allò més llarga, un dia s’estava jugant a fet amb el germà petit, damunt el fresc herbei que el seu pare els havia deixat com a camp d’esbargiment. Aquell herbei era un tros d’un jardí que embadalia de mirar, amb unes flors que feien un goig gran, i unes falgueres que semblaven trencadisses de tan retallades i tendres, i arbrets menuts en vasos lluents de porcellana.

Josep Carner, «L’estora (conte xinès)», dins El cavall encantat i altres contes (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978), pàg. 35