Definició
Òliba (Tyto alba); ocell de la família dels titònids, d’uns 34 centímetres de llargada, de plomatge molt suau de tons claríssims o daurats amb petites taques negres o molt fosques, ulls dirigits endavant voltats de plomes radiades i que s’alimenta de petits rosegadors.
Etimologia
Nom regional de l’òliba, en el Rosselló caveca, germà de l’occità caveca, d’origen preromà, probablement d’una base indoeuropea kau-ekka, mateix significat, alterat en xi- (primer si-), segurament per influx onomatopeic del crit de l’ocell i, encara més, per influx de xot, xuta, altre nom hipocorístic de l’òliba.
Usos
També era molt sensible als xiscles ofegats de les òlibes i les xibeques. Quan li semblava veure volar algun ocell nocturn entre la màgia espectral de les pedres i sentia l’esgarip sord i misteriós de les aus sinistres, parava d’enraonar i deia, de baix en baix:
Josep Pla, «Carles Rahola, erudit i escriptor», dins Retrats de passaport (Barcelona: Destino, 1970)
—Heu sentit? Heu sentit…?En el carrer silenciós ha arribat llavors, a la terrassa, d’una manera perfectament precisa, el llarg, sinistre, sil·labejant esquinç que en l’aire de seda fan les xibeques del campanar. Aleshores comença la vera nit estival.
Josep Pla, El carrer Estret (1951), XVI
Tema de la setmana
Bèsties d’origen onomatopeic