I quan dic ben fonamentada vull dir que encabat no ens trobem amb casos com el de la Cristina Peri Rossi, respectada poeta i excel·lent amiga a qui aprofito aquestes línies per fer arribar la meva estima. Però home, en un moment tan delicat, amb totes les susceptibilitats exacerbades, a quin tros de quòniam se li ha ocorregut fer-la fora de la programació de Catalunya Ràdio? Que no hi ha dos dits de front en les instàncies públiques? Que no s’adonen que, a més d’innecessari i injust, això és carn per a les feres?

Miquel de Palol, «Frankfurt a punt» (Avui, 2 d’octubre del 2007)

L’Alícia tenia vint-i-un anys i era una noia bonica, més aviat plena. Per fora, en tot el que feia referència al seu envoltant carnal, no tan sols m’agradava, sinó que em produïa un veritable entusiasme. Però per dins (en qüestió d’esperit i d’estil) era un tros de quòniam. Que se’m perdoni una expressió tan vulgar aplicada a un ésser aparentment adorable! L’Alícia i la seva mare feia temps que em volien arreplegar amb finalitats nupcials i jo m’excusava pretextant diferències sobre el dot. En realitat, el concepte matrimonial «per tota la vida» aplicat a la companyia de l’Alícia em causava esgarrifances. Tanmateix, era evident que, fins i tot considerant-la en la seva totalitat, la meva vida permetia aleshores projectes que es podien abastar amb una mirada curta.

Pere Calders, «Mort a data fixa», dins De teves a meves (1984)