Això diré. I penjaré les frases
amb agulles a totes les finestres
que donen al carrer. I els mots cauran
a poc a poc a terra, i algun dia,
anys a venir potser, hi haurà un marrec,
esburbat i procaç, que els collirà
i els cridarà per joc, enmig del joc,
als seus companys, a guisa de consigna.

Miquel Martí i Pol, «Diré el que dic», dins La pell del violí (Barcelona: Empúries, 1987 [1974])

Tal volta et sorprendrà veure que a l’angle
més pròxim de la memòria no hi ha
cap imatge, sinó el ferotge
adolescent, procaç i temerari,
en el qual tendrament et reconeixes.

Miquel Martí i Pol, «Retrat de família», dins Un hivern plàcid (Barcelona: Edicions 62, 1994)