El germà Pau Darder va guaitar a través de les reixes de l’única finestra que hi havia al xibiu acubat on es trobava reclòs i que mirava a un passatge on s’amuntegaven els enderrocs i les escombraries. No tenia la més mínima idea d’on era, si a Barcelona o fora de la ciutat. Tampoc no tenia manera de mesurar el temps, i començava a perdre’n la noció. Es trobava perdut en un espai de no més de deu metres quadrats. Era un presoner dins la seva cel·la.

Sebastià Alzamora, Crim de sang (Barcelona: Proa, 2012)

Aquí mos trobam cada dissabte horabaixa tu i jo. Cercam entre les cendres, un caliu que encara mos faci sentir vius. El joc clandestí de l’habitació llogada en un atrotinat i antic xibiu i la vergonya fingida davant el jove servent que amb mitja rialla còmplice i sorneguera mos obri la porta que mos durà al nostre propi món: el que hem creat per fugir d’una realitat que no volem admetre.

Conxa Forteza, «Dissabtes horabaixa…» (Relats en català, 06.11.2005)