La tesi del meu article [publicat el 1908 a El Poble Català amb motiu del centenari de l’alçament d’Espanya contra Napoleó i del començament de la guerra dita de «la Independència»] era totalment contrària a la que en podríem dir tesi oficial, gairebé universalment acceptada a Catalunya, país acostumat a confondre el seu interès amb els interessos de la resta d’Espanya. Que ningú no em parlés a mi ni del Dos de Mayo, ni de la Batalla de Bailén, ni del general Álvarez (de Castro), ni dels sitios de Gerona, ni del timbaler del Bruc…
   Tot això, per mi, eren falòrnies i els qui tenien raó eren els catalans que volien arrencar a Napoleó, a canvi de llur col·laboració, un estatut d’autonomia per a Catalunya [124 anys abans que l’Estatut de 1932 i 94 anys després del 1714], i àdhuc els partidaris, menys nombrosos però n’hi havia, de l’annexió pura i simple de Catalunya a l’Imperi francès. Quant al timbaler del Bruc, deia jo, la seva feta serveix amplament per a justificar que a Catalunya la paraula tocatimbals sigui sinònim de ximple.

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007), pàg. 88

La lleugeresa i la fatxenderia que s’utilitzen per plantejar afers tan transcendentals com el currículum, l’experiència i l’eficàcia del que ha de governar posen en relleu el profund menyspreu que els catalans tenim per la meritocràcia. A dalt de tot s’hi ha de col·locar el millor individu possible. La famosa frase «entre tots ho farem tot» no demostra res més que el fet que, en el fons, som un país de tocatimbals. Els millors països, aquells que es plantegen reptes importants i pretenen triomfar, col·loquen al capdavant els millors.

Xavier Roig, «M’hi he apuntat per guanyar» (Ara, 8 d’octubre del 2015)