El fet és universal, crea expressions i surt a la tele i tot (en forma de fets i gent). Però la feta…, la feta és una fita, perquè deixa petja (ves que no sigui per això, que la manifestació que recordem millor de la mainada és la malifeta).

Pau Vidal, En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Labutxaca, 2009)

El cas és que, segons el dir de la gent, el senyor Babarotes havia plantat cara als assassins, i d’una enraonia a l’altra, va arribar a ésser tingut per un valent, fama que va sostenir perquè el consell de guerra que va judicar els assassins fou a porta tancada, i la gent no va poder veure com el senyor Babarotes plorava i gairebé demanava perdó als acusats.
   D’aquella feta el senyor Babarotes esdevingué l’heroi de la Rambla dels Caputxins. La gent l’assenyalava amb el dit i es girava per veure’l millor. Ell s’estarrufava, sobretot si sentia ponderar la seva valentia, i anava com si digués:
   —Sí que sóc jo, sí que ho sóc. Ja em podeu mirar.

Pere Coromines, La Rambla (1931)