La política de Mascarell era: fem circular coneixements i valors, perquè en la mesura que la gent hi entri en contacte, no només s’hi sentirà influenciada, sinó que a més tot plegat alimentarà la deu comuna.
   La seva última gran tasca a l’Ajuntament de Barcelona va ser activar (i pactar amb la Diputació) el pla de biblioteques, que ha convertit aquest equipament anys enrere aparcat per inservible en l’estrella de cada barri. És clar que a les biblioteques municipals s’hi fa de tot, excepte llegir, tret d’aquells que ja llegien quan les biblioteques eren la ventafocs de les inversions institucionals.

Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007)

Amb el pas del temps se m’ha accentuat la dèria per fixar-me en tradicions de la història de la traducció que, de fet, no són al meu abast com a especialista, i que només puc mirar des de la distància, tradicions de les quals només arribo a gaudir-ne perquè sóc un tastaolletes. Sé que, en part, aquest meu posicionament prové de la sorpresa d’haver-me dedicat a una disciplina que fins fa molt poc era una mena de ventafocs dels estudis de les humanitats; la traducció era un apèndix de la lingüística o una minyona a ca la literatura i mai no s’havia acabat d’emancipar. Quan ho ha fet, però, s’ha independitzat amb moltes de les tares que havia observat mentre servia els senyors de les seves antigues cases i, amb una mica de l’aprenentatge adquirit sobre la importància de les aparences, s’ha volgut mudar i vestir-se de ciència exacta i fins ha comprat a terminis alguna enciclopèdia de lloms llampants per lluir a les prestatgeries del rebedor, alguna revisteta erudita i un títol oficial per emmarcar: «Traductologia». Són els aires del temps i no cal patir-hi.

Francesc Parcerisas, Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció (Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2013), pàg. 117