—Ara tenim més de vint-i-dos diaris, a Viena. Aquí els trobareu tots, fins els més importants de l’estranger. Sigueu benvingut, senyor comte.
   —Espero el comte Hilari Esterhazy. Potser esperaré bastant, perquè ja saps que és molt tocatardà.
   Karl digué servicial i amatent:
   —Doncs, si heu d’esperar, en tenim per estona. El senyor comte mai no sap a quina hora viu.

Nèstor Luján, A Mayerling, una nit… (Barcelona: Plaza & Janés, 1990), pàg. 16

14 de juliol de 1936. Al matí, l’estació de l’M.Z.A. (Madrid-Zaragoza-Alicante), dita també Estació de França, estava animadíssima. Quarts de deu era l’hora que els barcelonins, bastant tocatardans a l’estiu, agafaven els trens per anar al Maresme o fins a Sitges. La gernació de famílies senceres amb els nens excitats pels propers jocs de platja s’escridassaven per les andanes. El món dels grans era sobretot femení, perquè era un dia feiner i els homes no es podien permetre d’anar a la platja, excepte alguns joves, que en grup s’anaven revenint. L’olor de gent entresuada, del vapor del tren, de l’aire marí pròxim, ja escalfat, era insistent dintre de la gran estació. Hi predominava el tuf humà, la ferum sense nom dels homes en mànigues de camisa o samarreta, de les dones escotades i camanues, amb els seus dessuadors en forma de mitja lluna a les aixelles, i dels nens enjogassats mig despullats. Una atmosfera fatigada i calenta, enganxosa.

Nèstor Luján, La Rambla fa baixada (Barcelona: Planeta, 1994)