Les persones de pell fina, que sempre n’hi ha, per desgràcia, s’han ofès pel fet que la consellera de Cultura i Esports de la Generalitat valenciana, Lola Johnson, atribuís l’obra Tirant lo Blanc a Ausiàs March. La relliscadeta es va produir durant l’entrega dels premis als llibres més ben editats amb motiu del Dia del Llibre Valencià. Els autors de la notícia ens feien saber —amb un punt de maledicència periodística— que gràcies a na Johnson, a Twitter triomfava l’etiqueta #lolajohnsonfacts, on els tuitaires feien escarni i befa «sobre la preparació de Lola Johnson per dirigir la cultura valenciana».
   D’acord, potser no està preparada per dirigir la cultura valenciana. Però tots som humans, ostres. Qui té boca s’equivoca. No fa gaire, una altra dona aparentment preparada per escriure articles i anunciar xampú, Sara Carbonero, va atribuir a Joan Manuel Serrat els versos «Caminante no hay camino, se hace camino al andar», en un article.

Empar Moliner, «El deliri del comentarista ‘online’» (Ara, 29 de novembre del 2011)

—Dels polítics te’n vas encarregar tu, que són els més compromesos perquè no se sap mai quin peu calcen.
   —Aquesta tarda sortirem de dubtes amb els que vénen.
   —Home! Ara sí que se sap! Tots porten la mateixa regata. Tenen la pell molt fina, això sí, perquè tots volen fer mèrits per pujar encara més amunt.
   —Vindran o no, però s’hauran inflat només pel fet de rebre la invitació —va dir el fadristern—. I a tu et convé quedar-hi bé, amb la paperassa que han de revisar del municipi.
   En Maties va somriure d’una manera forçada i va afegir:
   —Vingui qui vingui, farem una festa que se’n parlarà anys a venir.

Emili Teixidor, Els convidats (Barcelona: Columna, 2010)