Encara no ho sabia, ja que era la primera vegada que el visitava, però els camps d’arròs que s’estenien a banda i banda del caminet eren de Lloris. Les propietats en arrossars de l’empresari eren de mil cent cinquanta-dues fanecades, per bé que, per arrodonir-ho, ell sempre deia que n’eren mil. L’extensió privada d’arrossars més gran de la comarca i, potser, del País Valencià. Per arribar-hi, José Luis Pérez hagué d’aturar-se a la població del Palmar, pedania de la ciutat que en un temps fou idíl·lica i ara era una barreja de restaurants i cases amb façanes de taulellets d’un gust dubtós.

Ferran Torrent, Societat limitada (Alzira: Bromera, 2002)

Cal travessar una graella de carrers nous i amples que encara no tenen nom, en els quals es multipliquen els allargats edificis de la indústria dels taulellets, que és com en diuen aquí de les rajoles ceràmiques. D’aquí a uns dies hauré comprès que si a l’Alcalatén encara hi ha diners per organitzar festes majors, i en els bars dels petits pobles s’engega la cafetera cada matí, i hi ha joves que ja no abandonen les cases familiars de Figueroles, de Costur, de les Useres, és perquè cada dia poden venir a l’Alcora a treballar. De l’Alcora surten constantment camions enormes carregats de taulellets, cap arreu del món, i algú em dirà: «Estem enrajolant tot l’Àfrica».

Josep M. Espinàs, A peu per l’Alcalatén (Barcelona: La Campana, 1996), pàg. 18