Però aquella bogeria de 1914 era feta del moment, la novetat, l’expectació mai vista, la curiositat malsana: era, en efecte, la Guerra Gran, la primera mundial, que començava. Tots els qui escrivíem d’ella ens n’aprofitàvem, fins involuntàriament. Era, com diu la gent de mar, un peix que es porta l’oli. Era com parlar, a l’amant, de la seva estimada; al malalt, del seu sofriment; al boig, de la seva obsessió; al viciós, del seu vici; i al criminal, del seu crim.

Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Memòries (1893-1914), vol. II (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 295

Si es tracta de boxa, prefereixo sempre un combat de pesos lleugers a un combat de pesos forts. Això deu significar sens dubte que en qüestió de boxa sóc una mena de peix que precisament no es porta l’oli. En el combat dels pesos forts hi ha el veritable pot de la confitura, el mèrit de debò, l’emoció de debò, l’eficàcia de debò, segons el parer dels qui sembla que hi entenen.

Josep M. de Sagarra, «Qüestions de pes» (La Publicitat, 16 de juny del 1926), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001) pàg. 555