Ho pensava mentre li posaven la medalla d’or de la Generalitat al meu amic Paco Candel. Vaig sentir que estava en un país civilitzat, on el poder s’inclinava davant d’un escriptor; que a més es tracta d’un home que no ha llepat mai ningú, i que era allà i sense fer cap mena de comèdia, és a dir, fent de Paco Candel: confessant-se gandul i dient que no havia sentit el discurs d’homenatge, sense embuts, sense afalagar ningú, com ha de ser. I havent escrit tota la vida el que li ha donat la gana. I un poder que sabia que d’aquí a cent anys tothom sabrà qui era Paco Candel, i ningú, excepte els estudiosos, qui eren els poderosos (excepte Jordi Pujol, esclar, que aquest ocuparà un tema sencer del temari d’història del segle XX, m’hi jugo un peix…).

«El meu amic Candel» (Avui, 7 de setembre del 2003)