Així idò, sabia del seu quefer i de la seva manera de pensar. I només tenia al meu abast —que ja és dir molt!— tota la seva obra publicada. Poesia i prosa, quimeres, anhels… Damià Huguet, quan escrivia, hi posava el cor. I tot el seny, d’home de primera mà, i que mai no escatimava cinc minuts amb tu, encara que et trobessis com un peix dins el rostoll. I deixava planes plenes de mots, d’on brollaven la bellesa i la raó, d’un que ha mesurat i ha entrellucat tots els caires de l’art… I ha sabut escoltar, i callar, i posar les fites netes, quan ha fet falta.

«Els versos mai no moren» (Ressò de Campos, núm. 4, novembre 2001)