—Us vaig sentir discutir la nit que va venir. Sé que t’ho vas prendre malament i crec que estàs malalta des de llavors. Per què no et reconcilies amb ella?
   Vaig negar amb el cap.
   —La meva mare és del morro fort.
   —De segur que t’estima molt.
   —I un be negre amb potes rosses.
   Ella no tenia ni idea del que era conviure amb la Demèter.
   Aleshores, la Meritxell em va fer la segona confessió de la seva vida.
   —Jo no tinc mare. No saps la sort que tens de tenir una mare.
   Vaig agafar-li les mans i les hi vaig estrènyer amb força. Hi ha moments en els quals les paraules fan nosa.

Maite Carranza, El desert de gel (Barcelona: Edebé, 2006)

Ella no callava i ell s’encenia com una mala cosa. Amb un home així no pots intentar raonar-hi. És millor deixar que s’esbravi i que llanci els plats contra la paret que no pas que te’ls llanci a tu. La Severiana, com que és del morro fort, no em feia cas i s’hi enfrontava, fins i tot s’hi tornava, però ho pagava molt car.

Víctor Alexandre, Set dones i un home sol (Barcelona: Proa, 2009)