L’epistolari Joan Coromines-Francesc de Borja Moll ens forneix una radiografia del tarannà i de les fatigues de tots dos personatges, ens dóna detalls de la situació dels nostres cercles lingüístics de postguerra i hi trobem opinions extremament interessants de tots dos sobre la llengua estàndard. Des de fora, els veiem de pedra picada; des de dins, aquests gegants no estan pas a recer dels problemes dels altres mortals, incloses intrigues i enveges.

Joan Solà, «Any Francesc de B. Moll» (Avui, 19 de desembre del 2002)

Gaziel, catalanista de pedra picada, periodista de primeríssima categoria, pràcticament no va (poder) fer periodisme en català, va (haver de) fer de periodista en mitjans de llengua espanyola (director, potser el millor, de La Vanguardia).

Ramon Barnils, «Gaziel, encara» (El Temps, 30 de març del 1999)