Aleshores, quan tot just feia un any i mig que hi treballava d’aprenent, per no se sap quina mena de complot genètic, en Conrad Manley va començar a perdre cabells. […] Tot i els esforços d’en Conrad per amagar aquella calamitat, la zona devastada va continuar creixent. Una poció comprada en un apotecari del carrer Unió, d’un color groc fecal i amb tuf de claveguera, li va concedir, sorprenentment, tres setmanes d’esperança i una col·lecció de malsons pestilents: s’havia d’empastifar el cap amb el remei abans d’anar a dormir i cobrir-se la closca amb un ret. Passada la treva, però, els seus cabells semblaven encara més espantats i se suïcidaven en massa.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2009), pàg. 261

A mi, la tia Laieta m’era profundament simpàtica i m’hi prenia certes llibertats, com per exemple pujar-li a la falda i desorganitzar-li i fins i tot espatllar-li la redecilla que es posava damunt dels cabells perquè no se li esborifessin i es mantinguessin sempre correctes. La redecilla, com el seu nom indica, era un ret, construït amb pèls finíssims, que les pentinadores venien a un ull de la cara, i que l’any mil nou-cents només duien senyores de certa edat i encara les molt tocades i posades. Després, llavors de la guerra russo-japonesa de l’any 1906, es varen acabar les redecillas i només s’usà el ret de malla en les sarsueles i en les comèdies catalanes d’època.

Josep M. de Sagarra, Memòries (1954)