Ret, ‘xarxa’, del llatí rete, íd. 1.ª documentació: fi s. xiii. […] Rete era el mot d’ús general en llatí i romànic primitiu, que en català decaigué molt, des d’antic, per l’ús creixent de filat i de xarxa (antic, sàrcia); encara que resistí més en algunes zones occidentals i valencianes, pertot hi hagué forta tendència a restringir-ne l’ús a certs teixits de punts de malla, especialment els emprats a manera de còfia, i a alguns tipus particulars de xarxa; fins això últim s’ha anat esvaint en català central, no tant parlant de la còfia o gandalla; però com que aquesta peça també es tornà rara, des del segle passat, el concepte corrent en català central és que ret no és, o ja no és, mot català.

• Joan Coromines, entrada ret, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VII, pàg. 285-286