Li encantava la pluja en totes les seves variants, i també per això era important l’existència d’una gran finestra sense cap trava entre ella i l’horitzó: per contemplar espectaculars tempestes amb llamps i trons i veure el mar trencar-se en onades furioses contra la costa, escumejant. Però també eren importants el plugim tènue que permet passejar-hi per sota sense massa protecció, els llevants tardorencs i els xàfecs de primavera, l’olor de terra molla i el soroll glaçat i íntim contra els vidres en una tarda d’hivern, mentre a dins crema un foc a la llar.

Sílvia Manzana, Oasi (Girona: El Pont de Pedra, 1989)

Sabates de criatures de tres anys, de cinc anys, milers de sabatetes, i la resistència del visitant s’esfondra i es desfà. El visitant és escriptor, però no troba cap paraula. No n’ha trobat ací, i no en trobarà caminant d’Auschwitz a Birkenau, sota un plugim intermitent, ni quan pujarà un pont i veurà al seu davant l’escampada infinita del gran camp de la mort, el portal amb aquell arc d’accés per on entraven els trens directament fins a quasi a tocar de les cambres de gas.

Joan F. Mira, «Auschwitz, 70 anys» (El Temps, 3 de febrer del 2015)