I per acabar-ho d’amanir, aquella família tenien un gat a dispesa, una cosa impensable, aleshores, al poble: alimentar un gat perquè s’estigués encaragolat al sofà o prenent el sol al pedrís, perquè de rates a l’engorfa es veu que no en tenien. I amb la fortor que fa el pixum de gat! Però cal Trau no en feia, de pudor, i comentaven que aquella bèstia tenia una safata d’arena al pati de dintre, com un rei, per fer les seues necessitats. En fi, coses de gent excèntrica i escabellada.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011), pàg. 32

Ningú havia preguntat per mi i vaig estar a punt de tornar-me’n, però en Taps va empènyer la porta amb el seu nas humit i em va arrossegar cap a dins. El vestíbul era acceptable. Un record de pixum negat per litres de lleixiu flotava a l’aire però hi havia un parell de cotxets decents aparcats sota les bústies i fins i tot un ascensor. Em vaig encaminar cap a l’escala, no tenia ganes de tancar-me en una gàbia amb un animal, encara que fos en Taps i que compartíssim habitació cada nit.

Eva Baltasar, Permagel (Barcelona: Club Editor, 2018)