De fet, la casa mateixa estava enmig del no-res. Era una illa d’habitatges uniformes, les cases dels Italians, que havia fet una companyia italiana, no sé ben bé per a qui, no eren pas barates, valien seixanta mil pessetes i s’hi havien picat els dits: semblaven més angleses que italianes, totes grises, de dos pisos, enganxades, amb un petit pati amb flors al davant, que a mi llavors no em semblava tan petit. Era tan fora de la ciutat, prop de la riera de les Arenes, que encara no hi havien arribat els noms dels carrers, la civilització que posa un nom a cada cosa: en deien el carrer 3 F, com si fóssim a Nova York, números per noms. Després en dirien el carrer Almeria, i les cases quedarien envoltades de fàbriques per totes bandes.

Vicenç Villatoro, Un home que se’n va (Barcelona: Proa, 2014)

   —No ho he dit tot! —s’enfurismava el geni—. Jo no he parlat de falsificacions ni del Galià!
   —Ho veu? Com sabia que es deia Galià? Ara, el tinc!
   —Tu m’has dit que es deia Galià!
   —Jo no li ho he dit!
   —Galià! Faustí Galià, sí que ho has dit!
   —No! He dit Galià, però no he dit Faustí! Ara sí que s’hi ha enganxat els dits! —El DelaSelva s’estava posant molt nerviós, frenètic, tal com pretenia l’Anna. Ja no sabia què havia dit i què no havia dit. I, per si fos poc, l’Anna Farràs treu un petit magnetòfon i l’exhibeix com a premi — I tot ha quedat gravat aquí, senyor DelaSelva, i en presència de testimonis!

Andreu Martín, Em diuen Tres Catorze (Barcelona: Cruïlla, 1997)