Que si és veritat, fill meu? Les coses que et conta la mare són tanta veritat com el sol que ens allumenaria, si no fóra de nit. Com havia d’haver harmonia en aquella casa si n’érem cent i la mare i teníem uns caràcters tan diferents? Mira si és veritat que ta tia Rosa estava com una cabra, la pobra, que una temporada li va pegar per dir que veia apareguts i que li contaven coses, la mare no t’ho diu per dir-ho, que, a casa, vingueren metges, capellans i un poeta i tot, que escrivia versos, perquè el meu germà Ramon, pel seu ofici, tenia molta relació amb gent de lletra… I aquells homes li feien preguntes i ella les contestava…

Josep Franco, Això és llarg de contar (Alzira: Bromera, 2004)

Cap multitud no em convencerà de l’excel·lència d’alguns bunyols suposadament artístics, ni de la superioritat de l’esport sobre les creacions intel·lectuals. Vivim l’època Decathlon. A la gent li ha pegat per córrer, i per fer-ho amb una indumentària altament qualificada. Els qui encara fem esport amb samarretes de cotó velles i sense pulsòmetre ni auriculars som uns fòssils.

Manuel Baixauli, «Cadires buides» (suplement Quadern d’El País, edició valenciana, 18 de juny del 2014)