Però a mi no me la peguen. Què es pensen?, que, perquè siga dona, una pobra dona malalta, em toque el nas?… No!, no m’enganyen de cap de les maneres: he guipat la indirecta… Sé molt bé que no em van dir la veritat, que no me la diuen i que no me la diran; tots, vinga bones paraules i avant!, com si no passara res… I jo els seguisc el corrent i obeïsc, i menge i descanse, sí!…, perquè —digues!— en el meu estat quina altra cosa podria fer?… No tinc forces ni per a portar-los la contrària…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

Un minut després, la rabosa estava molt ben aposentada davant del gerró, ficant-hi la graciosa poteta de davant, traent mel a grapats com qui diu i engolint-ne amb una fruïció que li feia posar els ulls en blanc i fer mil carotxes de plaer. «Quina cosa més rebona!», pensava. «Si el meu compare pogués veure com li estic furtant la seua estimadíssima mel!… És que no he tastat cosa millor en tots els dies de la meua vida.» És clar, la mel era bona del tot, i a la rabosa, lladre per naturalesa, encara li feia més goig pel robatori que significava i per pegar-li-la tan ben pegada, al vanitós del llop.
   Per fi, digué:
   —Avui ja en dec tenir prou! Si no, esclataria!

Enric Valor, «Comencina, Secundina i Acabilda», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)