En Llisot va agafar el gosset amb totes dues mans, com aquell qui sosté un meló, i girant sobre el propi cos, féu una flexió per quedar assegut a l’herba.
   En Llisot es mirava el gosset, que encara panteixava de l’esforç fet per escapar-se. El feia giragonsar, li inspeccionava la panxa, les orelles, el morro.
   —D’on has sortit, tu?
   Gratà una mica el caparró de la bèstia, que sentí per primera vegada des del matí anterior aquella sensació de companyia, d’acontentament que els petits tenen quan els demostren afecte.
   En Llisot deixà el gos a terra, entre les seves dues cames, i el quisso s’aclofà ben a la vora del cos del xicot.
   —D’on has sortit, tu? —tornà a preguntar, a preguntar-se, el noi.
   Però, és clar, el gosset no sabia contestar-li.
   —Tu saps que jo conec tots el gossos de la rodalia i, que jo sàpiga, en cap masia ni al poble no han nascut gossets darrerament? —continuà en Llisot.

Josep Vallverdú, Rovelló (1969)

Ajudaren Silver a posar-se dret. Varón ja s’acostava al grup, tentinejant i sostenint-se el braç. Moll, a terra, es removia, amb gest de dolor.
   Sir Algernon Parry, estirat a coberta, feia tot l’efecte de ser mort i ben mort.
   La marineria s’aplegà entorn del contramestre Moll, estès i panteixant. Varón, atònit, no sabia què fer ni què demanar. També hi acudí Silver, recuperat el bastó i l’esma, i de seguida va donar ordres, prenent una iniciativa d’urgència.
   —Tu, al timó! A mantenir el rumb.

Josep Vallverdú, El testament de John Silver (Barcelona: La Galera, 2007)