Al meu poble els pagesos s’estan extingint. Com a molts altres llocs, la terra ja no és la font de producció central que –des dels pobladors més remots– permetia que la comunitat subsistís de fer créixer plantes i arbres. I com a molts altres municipis propers, s’ha hagut de mirar a l’entorn amb uns ulls nous i descobrir què es podia vendre als visitants. Per sort, als voltants de l’Ebre, hi ha molts espais interessants per a donar a conèixer: el castell de Miravet, les catedrals del vi de Gandesa i del Pinell de Brai, les coves i el llagut de Benifallet, el Poble Vell i el centre d’interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre, les oliveres mil·lenàries d’Ulldecona… I, en pocs anys, amb la consolidació del sector turístic han arribat professions noves i una allau de visitants amb qui interactuar.

Teresa Tort, «El català en les visites guiades» (Racó Català, 5 de setembre del 2017)

L’endemà de la guerra civil —el fenomen va prendre embranzida cap a 1960—, la desertització lingüística es va escampar pels voltants d’Alacant, on feia estralls de mitjan segle XIX ençà. El 1999 vaig publicar una enquesta feta a Elx. La davallada en la transmissió intergeneracional fa referència a l’any de naixença d’un infant amb els dos progenitors de llengua catalana: 1935: 100%, 1958: 80%, 1970: 41%, 1981: 23%.

Joan-Carles Martí i Casanova, «Reforestació lingüística i mediambiental a l’Extrem Sud del País Valencià», dins Des del rovellet de l’ou d’Elx (Argentona: Voliana, 2011), pàg. 38