Apareix al mig d’un prat quan l’herba dorm gelada. És una flor de pols i de boira, de color de mel i de color d’ungla. A cada campanada saluda: els quatre punts cardinals, la terra, l’any que fuig i l’any que s’espera a la porta, la flor que era ella mateixa abans de morir per sempre, totes les altres flors que no la coneixen, la formiga que dorm, l’ocell que no es veu, l’aire que la va dur, i una darrera vegada ningú per fer la dotzena de frare. I s’enterra altre cop.

Mercè Rodoreda, «Flor fantasma», dins Viatges i flors (1980)

Va venir l’estrena de La mel i les vespes i Pous i Pagès va insistir tant i tant que jo vaig haver d’arrossegar, com aquell qui diu, els pintors fins a les portes del Romea després d’haver organitzat l’anada al teatre amb tota la disciplina i com si es tractés d’una expedició de presidiaris a la Sibèria. L’autor m’havia enviat dues llotges i jo no les podia deixar buides. Al final, encara les vam omplir i encara em sembla veure les cares. Érem una dotzena, potser de frare.

Francesc Pujols per ell mateix, a cura d’Artur Bladé i Desumvila (Barcelona: Pòrtic, 1967), pàg. 281