—No vals ni per reconèixer que vas enredar la teva mare… Si fossis un home de veritat…
   Fins aquí, en Jaume s’havia aguantat. I ho sé perquè aquella nit jo hi era present, ja que el pare va voler reprovar-lo davant meu.
   —Vostè, que va abandonar la mare, la família —va replicar el meu germà amb sarcasme—, no és el més indicat per criticar-me…
   El pare no es va poder aguantar i li va clavar un fort revés que li va fer sagnar el llavi.
   —T’hauria d’haver aplanat les costures a temps i treure’t de casa fa anys…
   —En això té raó, perquè ara ja ha fet tard i els papers s’han invertit —va respondre en Jaume eixugant-se el llavi amb el dors de la mà.

Maria Carme Roca, A punt d’estrena (Barcelona: Columna, 2016)

He anat a caure en el seu parany com un conill que ix del cau, acaçat per la fura, i s’embolica sol amb les senderes. Quina passada, xiquet! Com els podria convèncer que no vaig ser jo qui digué al sergent que la roja i negra que va aparèixer penjada al campanar, avui fa un any, l’havia posat l’Antoni Valldabó? Quan ells m’han deixat, ben estovadet, els primers, que han resultat ser els comunistes, ja havien demanat tanda, i han acabat d’aplanar-me les costures. Però ¿quina culpa tinc jo, Horaci, si dos dels seus han anat a parar a la garjola perquè tenien la casa plena de propaganda subversiva? Jo només vaig insinuar al sergent que es deia que pescaven amb dinamita… Què m’expliquen, a mi, si, després, els guàrdies, buscant els explosius, troben el que troben?

Jesús Moncada, «Amarga reflexió sobre un manat de cebes», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1985)