Durant els primers instants de llibertat en travessar el carrer pel lloc més estret, pel lloc en què més aviat s’allunyaria de la caserna, sentí un fort desig de parlar, de fer petar la xerrada amb qualsevol que volgués escoltar-lo sense prendre-li cada una de les paraules per una provocació, una delació o un indici de la seva subversió criminal.

Carme Riera, Joc de miralls (Barcelona: Planeta, 1989), pàg. 83

Tota llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom vol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu. Aquesta és la qüestió, i és per això que no té cap sentit que algú pretengui imposar (o ni tan sols suggerir) que cal renunciar a la pròpia llengua… en el propi territori en què aquesta funciona.

Jesús Tuson, Mal de llengües (Barcelona: Empúries, 1988)