L’escriptora fa un esforç i malda per tornar a «mirar» de la mateixa manera, quan tot era nou, inèdit, com si fos acabat de néixer. Recuperar l’ànsia davant la sorpresa del sol que s’aixecava darrere un cop de núvol. La mirada insistent, fins que feia mal als ulls, sota el retall de cel, un tros de cel geomètric que veia des de la galeria de casa. Perquè sol volia dir platja, sol volia dir mar. Mar i sorra, olor de salobre que s’intuïa des del pati interior.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 50