[Girona, 23 d’agost de 1919]  El carrer era desert, el silenci total. La gent dormia amb els balcons i les finestres mig oberts —en els interiors la calor devia ésser enxubada— i de vegades se sentia, passant, que algú roncava amb un ritme perfectament establert i precisat.

, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966), pàg. 772

En l’encreuament de la carretera de la costa baixaren de les bicicletes. Enfilaren un camí baix, sorrenc, amb unes arrels seques a flor de terra —un camí que semblava un torrent. Dins de la caixa de camí, entre els marges alts, la calor era enxubada, covada, mòrbida, una calor que arribava a les entranyes. Intermitentment hi passava una bafarada de vent perdut, calent. El lloc semblava fet exprés perquè les sargantanes, els lluerts i les serps hi fossin presents.

Josep Pla, El carrer Estret, dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968)