escapolir-se v

Definició

Desaparèixer sense deixar rastre; deixar aquells amb qui hom està sense que se n’adonin.

Quan vaig veure que les coses prenien un mal caire, em vaig escapolir aprofitant un moment de confusió.

Etimologia

D’escàpol; probablement de l’italià scapolo, ‘lliure’, derivat de scapolarsi, ‘escapolir-se’, llatí vulgar excapulare, derivat de capulare, ‘caçar amb llaç’, i aquest, de capulum, ‘llacera’.

Usos

  • La dona es posà a plorar com una esperitada, i se n’anà tan de presssa com li ho permetien les cames a vore la senyora Dolors. Els udols se sentien de tota la casa, i Miquelet entrà a vore què hi passava. Quan veié la Júlia dreta, els ulls espurnejant, al mig del menjador, s’escapolí d’immediat.

    Isabel-Clara Simó, Júlia (Barcelona: La Magrana, 1983), pàg. 186