El meu mètode de lectura de poesia, que si bé és morós a mi em resulta molt satisfactori, consisteix a llegir un sol poema cada dia —com s’ha de fer en un museu: mirar un quadre i prou, si el quadre s’ho val— i en veu alta; el llegeixo, a més a més, sense declamar, és a dir, com si fos prosa, i repeteixo l’operació tantes vegades com em vingui de gust —que, en el cas d’aquests enlluernadors, bellíssims, poemes amorosos són moltes— fins a sadollar-me’n. ¿Com ha pogut [Gerard] Vergés respectar la complicada i elegant mètrica anglesa, la rima sovint tan shakesperiana que sembla intraduïble i un català vigorós i correctíssim?

«Gerard Vergés» (Avui, 14 d’octubre del 2001)