És el cas, però, que anant pel món (i més els darrers mesos, amb motiu d’un cert purgatori per on m’ha tocat passar), més d’una persona m’ha dit que en l’última novel·la meua, i potser en altres llibres, hi ha molta erudició. No, senyora, que he contestat sempre: hi ha sobretot la cultura de batxillerat antic, a més d’alguna referència a llibres ben coneguts i a alguna peça, com la cèlebre ària d’Orfeo, que pot sentir ben sovint qui escolta música clàssica a la ràdio.

Joan F. Mira, «Erudició» (El Temps, 20 de maig del 2003)

Les solucions mínimes i repetitives del present li semblaven un atemptat antimusical. Deia un i altre cop que les formes i els ornaments han estat sempre a les cases i a l’urbanisme perquè són la manera que l’arquitectura té d’assemblar-se a la música i, per a les persones, la manera de creure que habitem un espai propi, com cadascú té una tonada o una balada o una ària o un blues personal. O un silenci, un espai entre dues músiques.

Mercè Ibarz, A la ciutat en obres (Barcelona: Quaderns Crema, 2002), pàg. 44