Tornava a tenir gana. Era jove, i de mena de vida. El dinar només l’enganyaria, la gana. Potser la cuinera, d’amagat, li passaria restes de menjar, alguna vegada s’havia arriscat a fer-ho, quan ell reposa llegint, havent dinat. Cinc hores de treballar, amb aigua de castanyes i un bocí de pa de sègol el menaven, quasi, al defalliment.

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz (Barcelona: Columna, 1994), pàg. 34