A la gran sala de la casa hi havia un escalfapanxes on cremaven grossos tions que anàvem a recollir a la platja, quan baixava la marea: la llenya era un regal del mar. Vora el foc, ajaguts en els sofàs, vèiem el mar per la finestra. Estàvem voltats de silenci i de neu.

Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra (Barcelona: Pòrtic, 1990 [1967]), pàg. 200

Els bons moments de la vida depenen sempre dels dolents que hem passat o que passarem; en depenen no solament per la llei mecànica del contrast, sinó per una llei més íntima i profunda, de mena bioquímica podríem dir. Tanmateix, no puc estar-me de demanar: «Era indispensable que durant la meva infància passés tant de fred?» Sé de sobres que aquest patiment no era exclusiu, sinó comú a gairebé tots els infants de l’època. Una època que havia desdenyat el braser dels avis per antiquat i per antihigiènic, suprimit l’escalfapanxes per caprici dels arquitectes, i no havia encara adoptat els moderns sistemes de calefacció.

Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut (Barcelona: Empúries, 2002 [1951]), pàg. 81