Tot era un joc per a ell, un joc de per riure. Quan ens vam conèixer, em desfeia la trena. Jo la duia pentinada al mil·límetre, caiguda cap a un costat, com si un cop de cap l’hagués desplaçada cap allà de manera natural. La duia lligada amb un mocador al final, que ell estirava per desfer-la. Ell reia i jo reia amb ell. I feia riure la Nora quan li dibuixava carones al plat amb les llavors de la síndria. Amb la trena esbullada m’acompanyava a casa a la nit i fèiem marrada. S’inventava el camí més llarg entre dos punts. Tot per un minut de vida.

Gemma Sardà, La veu del Cyrano (Barcelona: Empúries, 2016)

El vaig anar a visitar a l’hospital de seguida que vaig poder. Quan el vaig veure —en aquell moment hi havia la dona d’en Balwinder fent guàrdia—, quan vaig entrar a l’habitació de l’hospital, no vaig poder amagar la sorpresa de veure’l malament. Feia ullets i carona i tenia una mica menys de carn a la rialla, una mica menys de vida, per ser exactes. Vaig entrar com qui no vol despertar algú que ja està despert.

Francesc Serés, La casa de foc (Barcelona: Proa, 2020)