Enyore molt aquell pa que es menjava abans de la guerra: tota relació amb el pa que es menja avui dia no és més que una aberració. Hi havia moltes classes de pa, i el pa d’horta era d’una solidesa assaborida perfectament inigualable. Hi havia pa d’elaboracions molt distintes i, a més, en la presentació dels pans, hi havia una imaginació senzillament fastuosa: els rotllos, les pataquetes, les vienes, els cardenalets… Tot això se n’ha anat a pacte. Efectivament, en aquest sentit del pa, la guerra la varen guanyar els madrilenys igualitaris. Sembla una molt cruel invenció maquiavèl·lica ideada per Felip V, especialista en aquestes coses, i intransigentment instaurada a tota la península.

Vicent Andrés Estellés, Animal de records (memòries) (Alzira: Bromera, 2013), pàg. 231

Simona Miquel es va casar amb Josep Ventura i va donar a llum dos fills mascles, Josep-Maria i Maties, en l’escàs decurs de dos anys de matrimoni. I de no haver fugit amb aquell representant de joieria i bijuteria, Alberto Rabadán, a qui l’atzar va fer revolar pel poble, possiblement Simona Miquel hauria ultrapassat l’alta fita procreadora assolida per sa mare.
   Però Simona Miquel ho va tirar tot a pacte —poble, fills, marit, pares i rècula de germans— per a aliar-se amb l’esperança d’una probable felicitat.

Toni Cucarella, L’última paraula (Barcelona: Columna, 1998)