Cap de les seves il·lusions d’adolescent no es podria realitzar en un món buit, en la soledat. Estudis, diversions, amors… Tot això havia estat anorreat com les cases i les persones. Només entre elles tenia sentit. Si cap accident o cap malura no l’abatien, es faria gran, es faria vella, sense haver viscut de debò, aclaparada per la tristor d’una lluita diària i no compensada per una existència que ja li pesava tant com les cames, els braços, les parpelles que es tancaven sense apressar la son.

Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen (Barcelona: Edicions 62, 1974)