—Rector, no crec que siguin maneres de contestar a qui com jo s’ha cremat els ulls per tal d’aixecar el poble. Per alguna cosa fa vint anys que sóc al jutjat.
   —Per alguna cosa deu ser…
   —Per alguna cosa és. Per alguna cosa és. I no oblidi una cosa: encara hi ha classes.
   —A quina pertany, vostè?
   —Jo pago amb els meus diners. Vostès estan massa ben avesats. Cerquen un pagador per a la carrera, un altre per a les despeses de la missa nova i s’acostumen a viure a esquena d’altri. Voler fer bé a pobres és fer ratlles dins l’aigua. Ja no hi ha res més desagraït que un pobre.

Blai Bonet, Judes i la primavera (Barcelona: Club Editor, 2016 [1963])

L’ermita de Sant Jordi ocupa el cim d’un petit pujol, al costat de les lloses d’un dolmen ciclopi, a l’entorn del qual sembla rodar tota la plana de Vic. En paraules del poeta: «La vall hermosa de Vic | planera n’és i rodona, | planera com un diner, | rodona com una mola, | sobretot per qui la veu | des del cim de Puig-ses-Lloses, | que d’eixa plana és lo cor, | lo botó d’aqueixa roda.» Aquí, «entre eix dolmen i eix altar», va cantar la missa nova el primer diumenge d’octubre de 1870. Si hi fem una volta de 360 graus tindrem, de lluny o de prop, a l’abast de la nostra vista, bona part de la geografia vital de Verdaguer.

Llorenç Soldevila i Balart, «Els cims de la genialitat» (Avui Cultura, 18 de setembre del 2016)