Vaig tenir una sorpresa molt emotiva en comprovar que hi havia, a la taula, un estoc de cintes de banda magnètica. Era cert: ¡aquells joves anglesos de l’ocarina tenien cassets a la venda! Vaig dissimular com vaig poder l’alegria davant dels meus fills i, al cotxe, quasi una relíquia, vaig introduir la cinta, una altra relíquia, en l’aparell de música, que és una altra mena d’arqueologia industrial.
   L’endemà vaig llegir el reportatge de Juan Fernández en què quasi es certificava la mort de la casset. Em va envair una nostàlgia tremenda, colossal. Vaig recordar, de cop, totes les cintes que he rebobinat amb un bolígraf de punta fina o amb el dit petit, cintes que es desfeien si les tenies massa estona al sol, les anades endavant (tan ràpides) fins a trobar la cançó desitjada.

Josep M. Fonalleras, «Un funeral particular» (El Periódico de Catalunya, 9 de febrer del 2007)

La meva entrevista amb Met Miravitlles, de fet, va ser molt agradable. En vam acabar sent amics. Era educat, irònic, tenia una formidable memòria i un munt de coses per explicar. I tanmateix, va resultar ser una completa desgràcia. El cas és que aleshores jo escrivia a mà les entrevistes i a més les enregistrava en una casset per si no m’aclaria en algun punt. Com que ja érem amics, però, no vaig portar el casset. Em va costar car. Perquè va dir una frase una mica (només una mica) despectiva d’una persona coneguda i aquesta li va posar una denúncia per injúries.

Isabel-Clara Simó, Els racons de la memòria (Barcelona: Edicions 62, 2009)