Hi ha un parell de dotzenes de coses dignes de ser explicades —i potser exagero— i sempre són les mateixes. Passats els 50, si un ha llegit el que havia de llegir i ha anat parant l’orella, és força improbable que te’n puguin contar alguna de nova. Dos que s’enamoren, uns pirates, aquell que es torna boig, l’altra que se’n va a viure a una casa amb fantasmes, un parell de bufetades a la sortida d’un bar, el coi de viatge a no-sé-on, totes aquestes coses. Ben sacsat, sembla molt abundant, però en realitat és ben poca cosa. És com la rebosteria: tot es redueix a farina, ous, llet, mantega, sucre i un forn. No hi ha gran cosa més, encara que sembli que la varietat de pastissos sigui infinita.

Ferran Sáez Mateu, La vida aèria. Un dietari (Barcelona: Pòrtic, 2019), pàg. 326

    —Hèctor, fes-me el favor de mantenir recte el núvol, que el grapo —li demana la Laura Garriga al seu nano. Però ell aguanta el paper d’embalar sense deixar de mirar al terra—. Eh? Va, posa-hi una miqueta de ganes, coi!
   La Garriga ja ho comprèn: per un adolescent és costerut haver-se de passar el matí de diumenge amb la seva mare, i si per ella fos no hauria vingut. S’hauria quedat a casa com volia, fent la seva. Tenint la seva privacitat, que repeteix la psicòloga.

Empar Moliner, T’estimo si he begut (Barcelona: Quaderns Crema, 2004)