Pica el julivert, molt fi. El julivert ha de ser fi perquè, si no, el nen diu que no vol les mandonguilles, i les mandonguilles són el plat preferit d’en Paco. Pica el julivert molt fi i després l’all, tan petit que gairebé no es veu; all invisible perquè el nen no el vegi i no pugui dir que hi ha all, que és el que més li agrada a en Paco a les mandonguilles. I amb les mans en la barreja de carn picada de porc i de vedella, meitat i meitat, pasta com en els temps en què tenia temps i pastava fang per fer-ne gerros, plats, cendrers. Pasta i hi posa sal i una mica de pebre, just perquè en Paco el noti però el nen no, i ou, i pa ratllat.

Bel Olid, «Lalalà», dins La mala reputació (Barcelona: Proa, 2012)

La fonda Flora, que s’anunciava amb un cartell de fusta amb lletres pintades visible des de la plaça, no compartia les exquisideses d’alguns hotels de Barcelona on se servien sopars de luxe, però s’hi podia menjar un bon estofat de patates, un guisat de llebre, una escudella i carn d’olla o una sopa de mandonguilles només per sis quartos.

Núria Esponellà, Una dona d’aigua (Barcelona: Columna, 2013)