Immediatament em va embolicar amb la tebior de la llana i, asseguda a terra, se’m posà a la falda tot cercant l’escalfor que s’escapava de la foguera. Els homes parlaven amb un llenguatge tosc, sembrat de renecs, i amb una bóta de vi, que corria de mà en mà, amenitzaven l’estona. Des de sota la flassada només me n’arribava un murmuri que s’anà apagant. La fatiga em va vèncer i no vaig recuperar la consciència fins al matí. Quan vaig obrir els ulls, al damunt dels cabells de la mare i al coll de pell negre del seu abric hi havia un polsim de blancor brillant. No era pas ella sola: tot el camp estava cobert d’una capa de neu molt fina, com la que el pare tirava damunt del suro que imitava les muntanyes al pessebre, valent-se d’un bon grapat de farina.

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)

El carter del poble se sentia un home important. Quan pedalejava la bicicleta, mig retent l’alè pels carrers costeruts, les cames li tornaven lleugeres. Si un polsim de pluja el perseguia, alçava el front. Estava content d’amagar un secret. Els secrets fan créixer les persones i els atorguen valors insospitats: la noblesa d’aprendre a callar allò que sabem, la complicitat amb algú altre, la certesa que som diferents.

Maria de la Pau Janer, Cartes que sempre he esperat (Barcelona: Columna, 2010)